Dues serralades

(English version below)

Com a foraster, he intentat entendre l’Albera, la manera com es connecten els camins, i malgrat la qualitat decebedora dels mapes disponibles, he arribat a entendre la topografia del paisatge dels voltants de Rabós. He passat dies llargs i gloriosos fent senderisme per la zona, des del Puig Neulós fins al Coll de Banyuls, els diferents circuits de Sant Quirze i fins a Colera o Port Bou, pel cap de Creus i el cap Norfeu, i pels laberíntics camins que serpentegen per Requessens. Ara tinc un mapa mental de les diferents rutes pels turons dels voltants, i amb cada excursió la meva comprensió s’amplia una mica. A poc a poc començo a veure el territori com un tot, de la mateixa manera que entenc les muntanyes del meu propi país, les Muntanyes Negres de Gal·les – que no són negres sinó verdes, morades i ocres, depenent de l’época de l’any – i que envolten el poble on vaig néixer. Aquestes dues serralades, les Alberes i les Muntanyes Negres, formen d’alguna manera un rerefons del meu món interior, si puc dir-ho així, i totes dues ara se senten com a casa. Se sent com un privilegi conèixer i estimar aquestes dues parts d’Europa per igual.

Així que ens va preocupar molt quan vam conèixer el pla de plantar torres eòliques al llarg de l’Albera, i com molts veïns, vam anar a la manifestació de Capmany l’any passat per protestar contra establiment d’aquestes torres. No és que estiguem en contra de “l’energia sostenible”, per descomptat, caldria estar boig o tenir el cap en una galleda per no admetre que el món està en perill a causa del canvi climàtic, sinó simplement perquè no semblava la manera correcta anar fent coses en una zona d’una bellesa natural excepcional, amb tots els danys que es produirien a l’hàbitat, l’amenaça a les vies de vol dels ocells, la construcció de vies d’accés als molins de vent i els inevitables danys als animals i plantes, sense oblidar l’amenaça potencial per als nombrosos monuments neolítics o fins i tot la simple estètica d’aquest pla. Energia sostenible sí! però no així.

Una de les coses que ha canviat al llarg dels segles al meu paisatge natiu va ser la desaparició dels camins dels pastors i ramaders – d’ovelles i boví – que cobrien les muntanyes durant segles, permetent als pastors portar el seu bestiar al mercat a diferents pobles de Gal·les i a l’altra banda de la frontera d’Anglaterra. Quan es van construir els ferrocarrils al segle XIX, els animals es van començar a transportar amb tren, però amb el temps també van morir els ferrocarrils, i actualment el bestiar es desplaça en camió. Els ferrocarrils de les parts més allunyades del país ja han desaparegut, però els camins dels pastors romanen. I encara hi ha vies més antigues. De la mateixa manera que l’Albera està esquitxada de dòlmens, les Muntanyes Negres van ser un dels llocs preferits pels nostres avantpassats llunyans i contenen les restes de diversos campaments neolítics, que al seu torn van ser els camins fantasma que els posteriors invasors saxons i normands van agafar durant la seva colonització del país. Els normands van construir castells al llarg de la frontera per vigilar els nadius, per mantenir els gal·lesos fora d’Anglaterra.

En almenys una ciutat fronterera anglesa, Hereford, era legalment acceptable disparar a un gal·lès a la vista, tan problemàtics i sense llei es consideraven aquests veïns; però l’efecte a llarg termini va ser mantenir separades les poblacions dels dos països, de manera que els gal·lesos, tot i que van ser la primera de les colònies d’Anglaterra, van aconseguir conservar una bona part de la seva cultura i llengua intactes, molt després que l’Imperi Britànic s’hagués estès a l’estranger cobrint una quarta part de la superfície terrestre. Aquí hi ha correlacions òbvies amb Catalunya, en les seves lluites al llarg dels segles amb un estat militar dominant a Espanya, i l’aposta per l’autodeterminació. Però no ens deixem distreure amb la política: és la muntanya, de moment, la que ens interessa. Hi seran aquí quan tota la resta hagi avançat, sigui quin sigui el futur de la nostra civilització, tant si els nostres respectius països aconsegueixen un estat d’autogovern autònom com si no. Els turons del voltant de Rabós, com algú va dir una vegada, són com dracs adormits, tal com els turons encerclen el meu poble natal, a mil milles al nord. I així els veig jo, dracs adormits bressolant el poble i les terres de conreu que l’envolten, tal com Rabós s’agita inquiet a la Tramuntana i s’adorm en un estupor tranquil durant la canícula.

As a foreigner, I have tried to understand the Alberas, the way that the paths connect, and despite the disappointing quality of the available maps, I have come some way to understanding the topography of the landscape around Rabós. I have spent long and glorious days hiking around the Alberas, from Puig Neulós to the Coll de Banyuls, the various circuits of Sant Quirze and on to Colera or Port Bou, around the headland of Cap de Creus and Cap Norfeu, and along the labyrinthine paths that snake around Requessens. I now have a mental map of the different routes through the hills hereabouts, and with each excursion my understanding expands a little. Gradually I am beginning to see the territory as a whole, in the same way that I understand the mountains of my own country, the Black Mountains of Wales, which are not black but green and purple and ochre — which surround the village where I was born. These two mountain ranges, the Alberas and the Black Mountains, somehow form a background to my inner world, if I might put it that way, and both of them now feel like home. It feels like a privilege to know and love both these parts of Europe equally.

So it became a matter of great concern when we learned of the plan to plant wind towers across the length of the Alberas, and like many local people, we went along to the demonstration in Capmany last year to protest the establishment of these towers. Not that we are against ‘sustainable energy’, of course — you would have to be crazy or have your head in a bucket not to acknowledge that the world is in peril because of climate change — but this did not seem the right way to go about doing things in an area of outstanding natural beauty, what with all the damage that would be caused to the habitat, the threat to birds’ flight paths, the building of access roads to the windmills and the inevitable damage to animal and plant life, not to mention the potential threat to the numerous neolithic monuments or even the simple aesthetics of such a plan.  Sustainable energy, yes – but not like this!

One of the things that has changed over the centuries in my own native landscape was the disappearance of drovers’ tracks, which covered the mountains for centuries, allowing drovers to take their livestock to market in different towns in Wales and across the border in England — sheep and cattle, for the most part.

When the railways were built in the nineteenth century, the animals started to be transported by train, but in time the railways died also, and nowadays the livestock travel by lorry. The railways in the remoter parts of the country are now gone, but the drovers’ paths remain. And there are older pathways still. Just as the Alberas are dotted with dolmens, the Black Mountains were favourite locations for our distant ancestors and contain the remains of several neolithic encampments, which in their turn were the ghost-trails the later Saxon and the Norman invaders took during their colonisation of the country. The Normans built castles along the frontier to monitor the natives, to keep the Welsh out of England. In at least one English border town, Hereford, it was legally acceptable to shoot a Welshman on sight, so troublesome and lawless were these neighbours perceived to be; but the longer-term effect was to keep the populations of the two countries separate, so that the Welsh, although the first of England’s colonies, managed to retain a good deal of its culture and language intact, long after the British Empire had spread overseas to cover one quarter of the earth’s land area.  There are obvious correlations here with Catalunya, in its struggles over the centuries with a dominant military state in Spain, and the bid for self-determination. But let’s not get distracted by the political: it is the mountains, for the moment, that interest us. They will be here when everything else has moved on, whatever the future of our civilisation might be, whether our respective countries achieve a state of autonomous self-government or not. The hills around Rabós, as someone once said, are like sleeping dragons, just as the hills encircle my home village, a thousand miles two the north. And that is the way I see them, sleeping dragons cradling the village and the farmlands around it, just as Rabós stirs restlessly in the Tramuntana, and slumbers in a tranquil stupor during the dog days of summer.

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out /  Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out /  Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out /  Change )

Connecting to %s

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.

%d bloggers like this: